Recollim vivències de migració. Entrevista a Paqui i Ramon
Migrar d'un país és un experiència sovint colpidora, fins i tot, quan la terra d'acollida et rep bé. Aquesta és la conclusió que podem extreure de les entrevistes que hem fet aquest tercer trimestre a la matèria de geografia de 2n de Batxillerat. Cada un de nosaltres hem cercat una persona propera a nosaltres que hagi marxat del seu lloc d'origen per venir a viure al Catalunya. Com ha estat el seu procés migratori, ha existit un xoc cultural, s'ha sentit ben acollit, ha patit situacions de discriminació, sent nostàlgia de la seva terra, ha conservat les seves tradicions.... aquestes són algunes de les preguntes que hem fet a les persones entrevistades amb l'objectiu de comprendre el procés migratori.
Entrevista a Paqui i Ramon realitzada per David Pedragosa
Les persones entrevistades són la Paqui i el Ramon procedents d’Andalusia, concretament de Carboneras i Jaén respectivament. Van arribar a Catalunya al final de la segona etapa del corrent migratori dels anys 1950-1975, quan el Ramon tenia 17 anys i la Paqui 14 anys. En aquesta etapa, conjuntament amb ells, van arribar aprop d’un milió i mig de persones procedents, sobretot, de la zona meridional de la península ibèrica, amb una important aportació andalusa, com ha sigut els cas d’ells dos. A banda d’andalusos, també hi va haver força immigració extremenya i gallega. Aquesta onada va contribuir a fer que la població catalana passés de tres a sis milions d’habitants.
El principal motiu que els va conduir a abandonar les seves terres d’origen va ser la falta d’oportunitats en el seu territori, ja que no hi havia feina. Així doncs, van venir a Catalunya per tal de guanyar-se més bé la vida i tenir un futur millor.
La distribució territorial de la població immigrada sempre ha estat desigual, malgrat que la població immigrada del s.XX es va concentrar a Barcelona, el Ramon i la Paqui van arribar a Sant Feliu Sasserra, després de passar per Vielha i Campdevànol respectivament. El trajecte d’Andalusia fins a Catalunya el van fer amb tren.
En el cas del Ramon, a Jaén treballava amb els seus pares cuidant un petit camp d’oliveres, i un hort que tenien a casa seu. Com que s’havia que els fruits de la terra no donaven per gaire, va decidir marxar de Jaén, com també ho havia fet el seu germà. Ell concretament se’n va anar a la Vall d’Aran, on va treballar un any al bosc, fins que el seu germà l’hi va proposar de venir a Sant Feliu, que es on ell estava, perquè coneixia gent que buscava feina. Així doncs, quan va arribar a Sant Feliu, va continuar treballant els bosc, 7 o 8 anys més, al costat del seu germà, fins que van obrir el Sanfeplast, una fàbrica de plàstic molt important per poble, on s’hi va estar fins que van tancar, que aleshores va decidir jubilar-se.
Pel que fa la Paqui, va marxar de Carboneras amb la seva família fins a Campdevànol, perquè tenien un tiet que treballava allà. Allà a Campdevànol, va estudiar un temps, però de seguida, es va haver de posar a treballar per guanyar-se el pa. Al cap d’uns anys l’empresa on treballava va fer fallida, i un empresari de Sant Feliu al assabentar-se de la noticia, va anar allà a buscar gent per treballar. Així va ser com als 20 anys, la Paqui va venir a treballar a Sant Feliu a una empresa anomenada Ginebreda. Va treballar al Ginebreda fins que van tancar, que després va anar a treballar al Sanfeplast, fins que finalment per uns motius personals, va deixar la feina del plàstic i es va dedicar a treballar per les cases fent feines de neteja, cuidant els nens petits, etc.
A Sant Feliu, el Ramon Serrano i la Paqui, es van conèixer i van establir una relació amorosa, on al cap de pocs anys es van casar. Van tenir dos filles catalanes, que van viure i estudiar aquí, però les dues al fer-se grans, han tornat a marxar a Andalusia, on s’han aparellat amb un home d’allà. Els seus fills, havent tingut la sort de tenir uns estudis, allà, tot i que encara són joves, segurament es guanyaran més bé la vida que els seus pares, que no van tenir aquesta possibilitat de poder estudiar i sempre van treballar de feines poc qualificades, per tant, amb aquest fet, podem observar l’ascensió social de la generació d’aquesta família.
Des d’un bon principi la Paqui i el Ramon es van integrar molt bé al poble i això ha fet que hi estiguessin molt a gust des del començament amb tots els veïns, ja que també els han ajudat a integrar-se i a aprendre l’idioma. Tot i que troben a faltar la cultura andalusa i les coses típiques de la seva terra d’origen i la seva gent, no tenen pensat tornar, ja que estan molt bé a Sant Feliu. Tot i això, al estiu sempre que han pogut, han marxat de vacances al seu lloc d’origen i no descarten d’aquí un temps acabar la seva vida a Andalusia al costat dels seus fills. Consideren que el fet de haver marxat de petits els ha ajudat a integrar-se millor, ja que a mesura que ens anem fent grans, aquests canvis tan importants costen més de fer. Un fet que demostra la seva integració és la participació del Ramon en el club de petanca de Sant Feliu Sasserra, i la colla d’amics que tenen al bar de l’ataneu del mateix poble, on també els han ajudat a aprendre el català. Així doncs, tot i que en un principi immigrar a Catalunya no va ser una decisió fàcil, estan molt orgullosos i contents d’aquesta decisió, i estan tan integrats al territori, que a banda de la família que van veient de tant en tant, no tenen un sentiment d’enyorança important, que els produeixi un desig per tornar.
Per acabar, opino que ser immigrant no es una situació fàcil, ja que a tothom prefereix guanyar-se la vida a prop de casa seu, sense haver de marxar a fora. Per aquest motiu, penso que hauríem de ser més empàtics amb els immigrants, perquè a banda de ser una decisió forçada, també contribueixen a generar riquesa al territori, ja que normalment solen treballar a un baix cost, que beneficiava a algunes persones del territori receptor d’aquests immigrants. Tot i això, cal afegir que la immigració també té aspectes negatius i per això no sempre es ben vista per les persones del territori.
