Recollim vivències de migració. Entrevista a Antje Bokxem
Entrevista a Antje Bokxem realitzada per Alba Garet
Actualment a l’assignatura de geografia estem realitzant el tema de la població i, amb aquesta, els seus moviments, és a dir, els moviments migratoris. A fi d’entendre-ho millor, ho vam exemplificar duent a terme una entrevista a una persona immigrada a la nostra zona. Així doncs, vaig realitzar l’entrevista a l’Antje Bokxem, qui va immigrar a Catalunya l’any 2006, provinent d’Enschede, als Països Baixos. Així doncs, l’Antje pertany a la tercera onada migratòria rebuda a Catalunya, donada al principi del segle XXI.
Al seu lloc de procedència, l’Antje cuidava les seves filles, ja que eren molt petites, i també de la casa, i no rebia cap remuneració per aquesta tasca. Ella, juntament amb el seu company i els seus tres fills van venir en busca d’una tranquil·litat que al seu país d’origen no tenien. Allà, tot i ser un país petit, hi ha un gran nombre de persones que, a més, fan augmentar la competència al país, ja sigui en la feina del seu company, com en la vida en general (habitatge, despeses...). Tot i això, van deixar a la resta de la seva família al país, ja que únicament en van emigrar la parella, els seus tres fills i un gos.
Abans de marxar de la seva terra, l’Antje va trobar feina en un restaurant de Barcelona, així que no va trobar-hi cap mena de dificultat. Tampoc n’hi va trobar en el viatge, ja que provenia d’un país de dins la Unió Europea, a més, el seu mitjà de transport era un cotxe i una furgoneta, cosa que els va facilitar el procés.
A l’arribar, a fi de resoldre papers, la família va haver d’anar a la policia a crear-se un NIE, l’únic document que necessitaren per establir-se al país. Ara bé, un dels problemes que sí es van trobar era l’alt cost del lloguer d’un habitatge que, tot i estar treballant ambdós pares de família, se’ls feia difícil de pagar. A més, l’Antje esmenta el fet que, a l’arribar a un país nou, és complicat trobar els llocs on poder accedir als instruments de primera necessitat, entre altres.
Al principi, no va notar cap facilitat ni dificultat en la integració a la zona, ja que la primera població on varen anar, Esparraguera, era força gran i, a l’estar treballant, no tenia molt contacte amb la gent del seu entorn. Actualment, però, viu en un poble més petit, Perafita. Ara bé, a ambdues poblacions han patit certes sensacions de rebuig, “nosaltres som estrangers, no perafitencs” esmenta l’Antje. Tot i això, els seus fills no han pogut notar tant aquesta sensació, ja que gairebé han crescut tota la seva vida aquí.
Tot i això, els seus fills senten certa enyorança del seu lloc d’origen i, per això, les dues germanes grans, dels tres que són en total, han decidit continuar els seus estudis al seu país. Ara bé, ni l’Antje ni la seva parella tenen pensat tornar-hi.
Un altre gran impacte que la família ha notat ha estat en la cultura, la tradició i la vida en general del seu país, que és molt diferent a la catalana. A causa d’això, durant els primers anys seguien mantenint algunes costums de la seva terra, com els horaris. Ara bé, actualment s’han adaptat totalment a les costums del país i, tot i això, avui en dia a casa seva es segueix mantenint la llengua, el neerlandès.
Finalment, a fi de concloure l’activitat, penso que tasques com aquestes són molt necessàries, no només per comprendre l’activitat migratòria sinó també per empatitzar amb les persones provinents d’una altra terra, amb diferents costums i tradicions, i en el sentiment que aquestes poden tenir a l’establir-se a un país totalment diferent al seu.
Al seu lloc de procedència, l’Antje cuidava les seves filles, ja que eren molt petites, i també de la casa, i no rebia cap remuneració per aquesta tasca. Ella, juntament amb el seu company i els seus tres fills van venir en busca d’una tranquil·litat que al seu país d’origen no tenien. Allà, tot i ser un país petit, hi ha un gran nombre de persones que, a més, fan augmentar la competència al país, ja sigui en la feina del seu company, com en la vida en general (habitatge, despeses...). Tot i això, van deixar a la resta de la seva família al país, ja que únicament en van emigrar la parella, els seus tres fills i un gos.
Abans de marxar de la seva terra, l’Antje va trobar feina en un restaurant de Barcelona, així que no va trobar-hi cap mena de dificultat. Tampoc n’hi va trobar en el viatge, ja que provenia d’un país de dins la Unió Europea, a més, el seu mitjà de transport era un cotxe i una furgoneta, cosa que els va facilitar el procés.
A l’arribar, a fi de resoldre papers, la família va haver d’anar a la policia a crear-se un NIE, l’únic document que necessitaren per establir-se al país. Ara bé, un dels problemes que sí es van trobar era l’alt cost del lloguer d’un habitatge que, tot i estar treballant ambdós pares de família, se’ls feia difícil de pagar. A més, l’Antje esmenta el fet que, a l’arribar a un país nou, és complicat trobar els llocs on poder accedir als instruments de primera necessitat, entre altres.
Al principi, no va notar cap facilitat ni dificultat en la integració a la zona, ja que la primera població on varen anar, Esparraguera, era força gran i, a l’estar treballant, no tenia molt contacte amb la gent del seu entorn. Actualment, però, viu en un poble més petit, Perafita. Ara bé, a ambdues poblacions han patit certes sensacions de rebuig, “nosaltres som estrangers, no perafitencs” esmenta l’Antje. Tot i això, els seus fills no han pogut notar tant aquesta sensació, ja que gairebé han crescut tota la seva vida aquí.
Tot i això, els seus fills senten certa enyorança del seu lloc d’origen i, per això, les dues germanes grans, dels tres que són en total, han decidit continuar els seus estudis al seu país. Ara bé, ni l’Antje ni la seva parella tenen pensat tornar-hi.
Un altre gran impacte que la família ha notat ha estat en la cultura, la tradició i la vida en general del seu país, que és molt diferent a la catalana. A causa d’això, durant els primers anys seguien mantenint algunes costums de la seva terra, com els horaris. Ara bé, actualment s’han adaptat totalment a les costums del país i, tot i això, avui en dia a casa seva es segueix mantenint la llengua, el neerlandès.
Finalment, a fi de concloure l’activitat, penso que tasques com aquestes són molt necessàries, no només per comprendre l’activitat migratòria sinó també per empatitzar amb les persones provinents d’una altra terra, amb diferents costums i tradicions, i en el sentiment que aquestes poden tenir a l’establir-se a un país totalment diferent al seu.
