Recollim vivències de migració. Entrevista a Paqui Vàzquez i Manuel Castaño
Migrar d'un país és un experiència sovint colpidora, fins i tot, quan la terra d'acollida et rep bé. Aquesta és la conclusió que podem extreure de les entrevistes que hem fet aquest tercer trimestre a la matèria de geografia de 2n de Batxillerat. Cada un de nosaltres hem cercat una persona propera a nosaltres que hagi marxat del seu lloc d'origen per venir a viure al Catalunya. Com ha estat el seu procés migratori, ha existit un xoc cultural, s'ha sentit ben acollit, ha patit situacions de discriminació, sent nostàlgia de la seva terra, ha conservat les seves tradicions.... aquestes són algunes de les preguntes que hem fet a les persones entrevistades amb l'objectiu de comprendre el procés migratori.
Entrevista a Paqui Vàzquez i Manuel Castaño realitzada per Pol Garcia
Les persones entrevistades són la Paqui Vàzquez de 74 anys i en Manuel Castaño
de 78 anys, dues persones nascudes a San Bartolomé de la Torre, un petit poble de
Huelva. En Manuel va emigrar cap a Suïssa l'any 1964, una mica més tard, l'any
1965, la Paqui va anar a Barcelona amb la seva família i posteriorment va anar amb
el Manuel a Suïssa l'any 1966 quan es van casar. Finalment l'any 1972 van tornar
els dos a Barcelona, es van comprar un pis i s'hi han quedat a viure fins a l'actualitat.
Per tant, podem dir que van emigrar durant la segona onada migratòria que va
haver-hi entre 1950 i 1974. Aquesta es caracteritza per un gran nombre
d'immigrants andalusos, tot i que també van arribar extremenys i gallecs, durant
aquesta onada migratòria la població catalana va augmentar dels 3 milions
d'habitants a 6 milions.
El Manuel va anar a Suïssa amb tren i posteriorment va anar a Barcelona amb el mateix transport. La Paqui va utilitzar cotxe de línia des del seu poble fins a Huelva, des d'allà va agafar un tren fins a Sevilla i des de Sevilla un altre fins a Barcelona. La Paqui i en Manuel no van emigrar perquè la seva situació fos molt precària ni perquè tinguessin cap mena de problema, podien viure correctament i, gràcies a les grans plantacions de fruites de la zona, tenien feina els dos. Tot i això, van decidir buscar més qualitat de vida i més ingressos a un altre país més desenvolupat en aquell moment com era Suïssa i per aquesta raó podem dir que són migrants econòmics.
La Paqui va treballar tota la seva vida de sastressa a diferents empreses i botigues tant del seu poble d'origen com a Barcelona i a Suïssa i explica que en aquella època era una feina molt comuna i per tant trobava feina fàcilment. Per en Manuel tampoc va ser difícil trobar feina, m'explicava que va treballar com a paleta durant el temps que va estar allà i que, tot i ser una feina que no estava gaire ben pagada, ell cobrava més del que cobrava al seu poble i per tant estava satisfet.
Un aspecte que em van repetir vàries vegades és el fet que tant a Barcelona com a Suïssa es van sentir molt ben acollits i que en cap moment s'han sentit discriminats o han tingut cap problema, sí que és cert però que van tenir algunes petites dificultats amb els idiomes però es van poder adaptar ràpidament.
Com passa amb molts casos d'immigració, per part de la família de la Paqui hi va haver un reagrupament familiar, ja que els seus germans i els seus pares van acabar vivint tots a Barcelona malgrat que els seus pares trobaven molt a faltar la seva terra, coneguts, etc. i en els seus últims anys de vida van tornar-hi. La família del Manuel en canvi no es va moure del poble, ja que tenien massa lligams amb aquest i van preferir quedar-s'hi tota la vida. Al cap dels anys en Manuel i la Paqui han format la seva pròpia família a Barcelona on van néixer i créixer les seves dues filles i cinc néts, és clar que aquestes generacions posteriors han tingut una millor qualitat de vida però no es pot assegurar que sigui pel fet de viure a Barcelona en comptes de Sant Bartolomé de la Torre sinó que poden haver afectat moltes variables.
No han tingut un gran sentiment d'enyorança perquè la seva terra està relativament a prop de Barcelona i podien anar-hi de tant en tant, a més no hi ha un canvi cultural tan gran com el que pateix una persona que prové d'altres països amb cultures molt diferents de la nostra. El que sí que m'han explicat és que trobaven a faltar certes celebracions que a Andalusia són molt importants i que a Catalunya en canvi gairebé no se celebren o es fa d'una altra manera, un exemple és la Setmana Santa.
Per concloure, en aquest cas veiem un exemple de dues persones que han migrat per tal de millorar la seva qualitat de vida però no han hagut de migrar per necessitat vital o obligació de qualsevol mena. En canvi hi ha moltes persones que han de marxar dels seus llocs d'origen ja sigui per la repressió que pateixen, per la situació insostenible en la qual viuen, per guerres, per problemes econòmics importants, etc. No crec que el fet de migrar sigui negatiu, però sí que crec que és important que les persones que ho facin, sigui per voluntat pròpia i no pas per obligació o com a últim recurs per sobreviure, és en aquests casos quan apareix un problema real.
Podeu visualitzar l'entrevista fent clic en aquest enllaç Entrevista a Manuel i Paqui
El Manuel va anar a Suïssa amb tren i posteriorment va anar a Barcelona amb el mateix transport. La Paqui va utilitzar cotxe de línia des del seu poble fins a Huelva, des d'allà va agafar un tren fins a Sevilla i des de Sevilla un altre fins a Barcelona. La Paqui i en Manuel no van emigrar perquè la seva situació fos molt precària ni perquè tinguessin cap mena de problema, podien viure correctament i, gràcies a les grans plantacions de fruites de la zona, tenien feina els dos. Tot i això, van decidir buscar més qualitat de vida i més ingressos a un altre país més desenvolupat en aquell moment com era Suïssa i per aquesta raó podem dir que són migrants econòmics.
La Paqui va treballar tota la seva vida de sastressa a diferents empreses i botigues tant del seu poble d'origen com a Barcelona i a Suïssa i explica que en aquella època era una feina molt comuna i per tant trobava feina fàcilment. Per en Manuel tampoc va ser difícil trobar feina, m'explicava que va treballar com a paleta durant el temps que va estar allà i que, tot i ser una feina que no estava gaire ben pagada, ell cobrava més del que cobrava al seu poble i per tant estava satisfet.
Un aspecte que em van repetir vàries vegades és el fet que tant a Barcelona com a Suïssa es van sentir molt ben acollits i que en cap moment s'han sentit discriminats o han tingut cap problema, sí que és cert però que van tenir algunes petites dificultats amb els idiomes però es van poder adaptar ràpidament.
Com passa amb molts casos d'immigració, per part de la família de la Paqui hi va haver un reagrupament familiar, ja que els seus germans i els seus pares van acabar vivint tots a Barcelona malgrat que els seus pares trobaven molt a faltar la seva terra, coneguts, etc. i en els seus últims anys de vida van tornar-hi. La família del Manuel en canvi no es va moure del poble, ja que tenien massa lligams amb aquest i van preferir quedar-s'hi tota la vida. Al cap dels anys en Manuel i la Paqui han format la seva pròpia família a Barcelona on van néixer i créixer les seves dues filles i cinc néts, és clar que aquestes generacions posteriors han tingut una millor qualitat de vida però no es pot assegurar que sigui pel fet de viure a Barcelona en comptes de Sant Bartolomé de la Torre sinó que poden haver afectat moltes variables.
No han tingut un gran sentiment d'enyorança perquè la seva terra està relativament a prop de Barcelona i podien anar-hi de tant en tant, a més no hi ha un canvi cultural tan gran com el que pateix una persona que prové d'altres països amb cultures molt diferents de la nostra. El que sí que m'han explicat és que trobaven a faltar certes celebracions que a Andalusia són molt importants i que a Catalunya en canvi gairebé no se celebren o es fa d'una altra manera, un exemple és la Setmana Santa.
Per concloure, en aquest cas veiem un exemple de dues persones que han migrat per tal de millorar la seva qualitat de vida però no han hagut de migrar per necessitat vital o obligació de qualsevol mena. En canvi hi ha moltes persones que han de marxar dels seus llocs d'origen ja sigui per la repressió que pateixen, per la situació insostenible en la qual viuen, per guerres, per problemes econòmics importants, etc. No crec que el fet de migrar sigui negatiu, però sí que crec que és important que les persones que ho facin, sigui per voluntat pròpia i no pas per obligació o com a últim recurs per sobreviure, és en aquests casos quan apareix un problema real.
Podeu visualitzar l'entrevista fent clic en aquest enllaç Entrevista a Manuel i Paqui
