Recollim vivències de migració. Entrevista a Carmen Caravantes. Immigrant de Jaén
La Carmen Caravantes és d’un poble de Jaén, Andalusia.
Va venir a Catalunya el 1965, embarassada de dos mesos de la seva segona filla. Va marxar de casa seva per anar-se’n a Barcelona sense conèixer ningú. Va venir amb un cotxe de viatgers, juntament amb el seu marit Manuel. Aquesta migració forma part de la segona onada migratòria que va haver-hi a Espanya.
Quan van arribar a Barcelona, van llogar una habitació en una pensió per descansar i el seu home va sortir a buscar feina. En trobà descarregant sacs a la Sagrera. Per sort va trobar a un vell amic de Jaén, que vivia a Barcelona. El seu amic va decidir acollir-los a casa seva al barri de Verdum, fins que ells no trobessin un pis, ja que quan vivia al poble, el Manuel l’havia ajudat molt. Al seu poble d’origen la Carmen treballava de temporera i el Manuel tenia un forn.
Van decidir venir perquè la situació que tenien era complicada. Van viure a Barcelona uns tres anys on el Manuel treballava com a forner, i la Carmen es va posar a netejar pisos, fins que va trobar feina en una fàbrica de Terrassa, on també va venir a viure un germà seu arribat de l’Argentina.
La Carmen i el seu marit no es van integrar socialment dins de la cultura catalana. La seva llengua era la castellana i no van canviar-la al català quan van arribar. De fet, amb les seves filles sempre han parlat en castellà, malgrat que elles a l’escola parlessin català. Sempre s’havien sentit andalusos i n’estaven molt orgullosos, així que tampoc celebraven les festes i diades de Catalunya. Tot i que Catalunya els hi hagi donat molt, i n’estiguin molt agraïts, mai s’han sentit catalans.
La Carmen comenta que, per sort, des que van arribar a Barcelona no han passat gaires dificultats.
Al marxar de Jaén, la Carmen va haver de deixar la seva família i la seva primera filla de cinc anys, que es va haver de quedar amb la germana del Manuel, la seva cunyada. Al cap d’un any, la germana del Manuel i la filla de la parella van anar a Barcelona, així la filla es podia ja quedar amb els seus pares, que s’havien instal·lat definitivament a Terrassa.
Però no només va deixar la seva filla, també va deixar la terra que estimava, les persones que estimava i aquella cultura i tradicions que tant li agradaven. Havia hagut de deixar enrere les Ferias de San Lucas, la Romería de la Virgen de la Cabeza, el Fuego de San Antón... festes que ella sempre havia celebrat. I les oliveres, tantes hores que havia passat immersa en aquells paisatges, que enyorava tant.
Un cop instal·lats, el matrimoni va tenir dues filles més. Les tres han estudiat, han tinguts fills i, afortunadament, tenen una feina estable i una posició social millor a la que van tenir els seus pares. D’aquestes filles, dues mantenen el castellà com a llengua vehicular, ja que no han canviat el costum de parlar castellà a casa; en canvi, la filla petita, al casar-se amb un català, sí que ha canviat la seva llengua vehicular al català. Tant les filles com els nets, se senten catalans i estan plenament integrats a la cultura i vida catalana.
L’experiència de la Carmen m’ha fet veure com de dur és el procés d’immigració. Com de dur ha de ser deixar la seva filla durant un any, per tal d’intentar aconseguir una vida millor per tota la seva família. El seu sacrifici, esforç i ganes de tirar endavant, han aconseguit un futur millor tant per la Carmen, com per totes les seves filles i nets. A més, m’ha fet veure com de difícil és el procés d’integració en un nou territori, i més quan sents un sentiment de pertinença tan fort al teu lloc d’origen, com és el seu cas.
